Amb el canvi de societat cap a una societat moderna, participativa, de caràcter liberal, l'antiga forma de fer festa restringida i corporativa se substituïx per una festa d'àmplia participativa a principis del S. XIX. La festa va passar de pertànyer a un xicotet grup de gremis, companyies militars o grups parroquials a ser patrimoni de tota la societat, tots podien participar.

D'ací van seguir moltes agrupacions que van canalitzar les idees polítiques del moment. Cada ideal ja fora absolutista, liberal, conservador, tradicionalista o carlí tenia en una Filà el seu punt de trobada i expressió.

Així a Bocairent hem d'atendre a la política per a poder entendre el perquè de l'aparició de les Filaes. (algunes d'elles perduren encara Mosqueters i Moros Vells que compliran més de 150 anys de participació en les festes l'any 2010, ja que ja estaven presents en l'antiga Soldadesca, altres en canvi han desaparegut).

La denominació d'algunes d'elles, té més a veure en l'ambient social, amb els fets militars de l'època que no en els fets històrics evocats.
Bocairent ha sabut mantindre esta tradició i no s'ha deixat portar pel procés de medievalització i adequació història realitzada per altres poblacions a mitat del S.XX, tant en nomenclatura com en indumentària.

Després de les Corts de Cadis (1812) la societat espanyola es va polaritzar entorn de dos tendències, una que seguix la línia “servil-absolutista-carlí” i l'altra “liberal”, la qual cosa es pot resumir en una permanent “Guerra Civil” en el S.XIX, els Moros i Cristins no són més que el fidel reflex d'esta societat, són el cresol d'on emanen ambdós tendències, sent només la figura del sant patró qui els unix d'alguna manera per a superar les seues diferències.
Esta ruptura entre absolutistes i liberals va tindre lloc a Espanya cap a 1819, però a Bocairent la gran majoria va ser liberal fins a 1823, sorgint a partir de llavors els “realistes” partidaris de l'absolutisme, si bé a la mort de Ferran VII (1833) es van fer carlins. I és a partir de llavors quan hi ha una Soldadesca en quatre Companyies: dos liberals, Tomasines i Moros Vells, equivalent a “radicals” i “moderats”; i altres dos absolutistes, Biscaïns i Mosqueters, o siga carlins i servils.
A la mort de Ferran VII va passar el poder als liberals, però enfront d'ells s'alçar-vos els carlins, esclatant així la guerra. Mentres els “liberals moderats” dirigien des del poder les accions en contra dels carlins, els “liberals progressistes” s'alçaven contra l'estament eclesiàstic, decretant Mendizábal la desamortització de lloes béns eclesiàstics en 1835, per a arreplegar fons per a la guerra com per a castic amb el clero, carlí en la seua majoria.

Els carlins per la seua banda van aparéixer escindits en “moderats” i “apostòlics” o exaltats la qual cosa va conduir a la liquidació de la guerra per mitjà del “Conveni de Vergara” (1839), pel que l'exèrcit carlí podia retirar-se o passar amb tots els seus graus al servici del govern; però Cabrera va continuar algun temps la seua resistència a Catalunya (1840) per a dirigir en 1847-49 la segona Guerra Carlina.


Este és el panorama que cal tindre present per a entendre la situació de la Soldadesca fins a 1859; però amb l'inici dels Moros i Cristians (1860) a Bocairent la formació de Filaes i els seus noms també han d'atendre's a causes com la Guerra de la Independència o de la guerra d'Unificació Italiana, així com les conteses bèl·liques del nord d'Àfrica de la segona mitat del S. XIX i principis del S. XX.



Gravat en fusta representant l'abraç de
Vergara. Els exèrcits cristí i carlí confraternitzen seguint l'exemple del duc de la Victòria i el del general Maroto.

A més de la política cal tindre en compte altres fet socials de l'època com l'acte religiós, perquè no cal oblidar que es tracten d'unes festes al Patró. Així un dels mòbils de les tres Guerres Carlins va ser el predomini de la religió a Espanya per la més íntima unió de l'altar i del tron.

Segons Balmes: “La unió de l'altar i del tron podria ser necessària per al tron, però no a l'altar”, “A Espanya, si des de 1833 haguera eixit un govern absolut, probablement els danys de la religió, que han sigut molt greus, haurien sigut majors”
També es pot detectar l'influx de les ciutats “creadores de l'Espanya” del S.XIX, segons Gregorio Anacard: “ho han sigut quatre: Madrid, on es va forjar en el S.XIX el gran moment de l'esperit nacional. – literatura, música, pedagogia, ciències naturals, filosofia-, que sobreviurà per sempre a les passions polítiques. Barcelona, en la que es va cristal·litzar l'impuls industrial, al mateix temps que una gran i necessària cultura regional. Bilbao, com a representació del vitalisme basc, que ha portat el seu esforç, la seua severitat moral i la seua capacitat per a engendrar riquesa fins als límits de l'Univers. I al seu costat Cadis, en el bull del de la qual principi de segle va germinar la nacionalitat espanyola moderna i la vida política i social plena d'un universal afany amb la seua premsa, el seu sagrat dret a opinar, a criticar i a discutir, i a aspirar al repartiment menys injust de les alegries de la vida terrenal, i entre elles, la major, el possible accés de tots els hòmens al saber”

En direcció a estes ciutats apunten almenys els noms de la Filaes bocairentines com: Granaders de la Reina, Catalans, Biscaïns, Contrabandistes, o Moros Marins.